DUES CARETES

*
L'home de l'esfera contra el gel
es val de les seues dues caretes,

coneix el seu passat melancòlic
i lliura papallones de l'oblit
al fum d'arc del cel.

Tracta que la sal,
amb una disfressa d'acer,
protegesca la seua ànima errant de les mantis.

La llum li deixa núvols sense ferides
i a través de les seues palpebres de llop
un arbre s'obri pas entre les síl·labes,
al dellà de les ombres,
cap a la llinda a contraclaror, en la ciutat nua.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

DOS MÁSCARAS

El hombre de la esfera contra el hielo
recurre a sus dos máscaras,

conoce su pasado melancólico
y entrega mariposas del olvido
al humo de arco iris.

Intenta que la sal,
con un disfraz de acero,
proteja a su alma errante de las mantis.

La luz le deja nubes sin heridas
y a través de sus párpados de lobo
un árbol se abre paso entre las sílabas,
más allá de las sombras,
hacia el umbral traslúcido, en la ciudad desnuda.


Ana Muela Sopeña

FUTUR D'ATZABEJA

*
Busque als ocults racons de la teua carn
el misteri de la ciutat sense aigua
i la foscor d'un naufragi sense oblits.

Habites en dos mars sigilosos,
amb sorra que beu
de caragoles nues
el teu desig de somni d'un altre món.

Residesc en l'abisme de la llum,
allí on les dunes
esdevenen sols.

El nostre encontre,
en l'ebrietat de la follia,
es nodreix del miracle de l'enigma
que jau somorgollat
en broma d'un futur d'atzabeja.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

FUTURO DE AZABACHE

Busco en los ocultos rincones de tu carne
el misterio de la ciudad sin agua
y lo oscuro de un naufragio sin olvidos.

Habitas en dos mares sigilosos,
con arena que bebe
de caracolas desnudas
tu deseo de sueño de otro mundo.

Resido en el abismo de la luz,
allí donde las dunas
se convierten en soles.

Nuestro encuentro,
en la embriaguez de la locura,
se nutre del milagro del enigma
que yace sumergido
en bruma de un futuro de azabache.


Ana Muela Sopeña

OCELLS DE LLUM

*
Ocells de llum
davall del teu rostre enigmàtic,
que busca la meua ànima diàfana
en nits com aquesta.

Llàgrimes de sol
damunt dels meus ulls de faula,
a les palpentes en el somni
en ombres subterrànies.

Àmfores de tu
entre els meus cabells de gebrada,
en núvols seduïts
per ànimes errants.

Pètals de tul
en un descens de màgia,
en vent detés
i arcans desxifrats.

Humida la sal
difuminada en l’aire
de negres papallones
que escapen del passat.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PÁJAROS DE LUZ

Pájaros de luz
bajo tu rostro enigmático,
que busca mi alma diáfana
en noches como ésta.

Lágrimas de sol
sobre mis ojos de fábula,
a tientas en el sueño
en sombras subterráneas.

Ánforas de ti
entre mi pelo de escarcha,
en nubes seducidas
por ánimas errantes.

Pétalos de tul
en un descenso de magia,
en viento detenido
y arcanos descifrados.

Húmeda la sal
difuminada en el aire
de negras mariposas
que escapan del pasado.


Ana Muela Sopeña

.

AMBRE

*
Ambre a la meua pell de llum i somni,
rodocrosita suau en les meues quimeres,
robí damunt del meu melic de les grutes,
maragda als meus iris silenciosos,

obsidiana als teus mons de paper,
diamant a la teua mirada de jaguar,
àgata al teu cos llicenciós
quars entre la teua pell de les galàxies.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ÁMBAR

Ámbar en mi piel de luz y sueño,
rodocrosita suave en mis quimeras,
rubí sobre mi ombligo de las grutas,
esmeralda en mis iris silenciosos,

obsidiana en tus mundos de papel,
diamante en tu mirada de jaguar,
ágata en tu cuerpo licencioso
cuarzo entre tu piel de las galaxias.


Ana Muela Sopeña

LA MEUA UTOPIA

*
M'habiten les teues quimeres
en el somni encantat de la nit,
en un naufragi líric de veu.

T'inunda la meua utopia
alliberada d'ombres i d'encisos.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MI UTOPÍA

Me habitan tus quimeras
en el sueño encantado de la noche,
en un naufragio lírico de voz.

Te inunda mi utopía
liberada de sombras y de hechizos.


Ana Muela Sopeña

PELL DE LA PARAULA

*
Aspire a ser la pell de la paraula,
al tacte d’un món sense rellotges,
en la subtil carícia dels teus versos...


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PIEL DE LA PALABRA

Aspiro a ser la piel de la palabra,
en el tacto de un mundo sin relojes,
en la sutil caricia de tus versos...


Ana Muela Sopeña

ALS TEUS ESPILLS

*
He vist als teus espills
un arbre silenciós
i un llampec fosc d'ebrietat.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

EN TUS ESPEJOS

He visto en tus espejos
un árbol silencioso
y un relámpago oscuro de ebriedad.


Ana Muela Sopeña

VOLDRIA SER ELS TEUS POSTRES

*
Voldria ser
els teus postres de merenga i xocolata
en vesprades sense nostàlgia.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

QUISIERA SER TU POSTRE

Quisiera ser
tu postre de merengue y chocolate
en tardes sin nostalgia.


Ana Muela Sopeña

PARAULES NO DITES

*
Les paraules no dites
s'oculten a les coves i a les grutes,
per a somiar que foren una volta.

No poden controlar el seu descontent,
no saben de l'amor ni de la mort.

Les paraules no dites
estableixen un pacte de silenci
i a voltes no el trenquen per honor.

S'entrellacen i ballen,
quan brollen sements de temors
o el món s'assembla a una angúnia.

Les paraules no dites
recorden amb les seues síl·labes la sang
de tots els que mai no pronunciaren
un sí gran a la vida.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PALABRAS NO DICHAS

Las palabras no dichas
se ocultan en las cuevas y en las grutas,
para soñar que fueron una vez.

No pueden controlar su descontento,
no saben del amor ni de la muerte.

Las palabras no dichas

establecen un pacto de silencio
y a veces no lo rompen por honor.

Se entrelazan y bailan,
cuando surgen semillas de temores
o el mundo se parece a una agonía.

Las palabras no dichas
recuerdan con sus sílabas la sangre
de todos los que nunca pronunciaron
un sí grande a la vida.


Ana Muela Sopeña

EN ALGUN LLOC DE LA PARAULA

*

.....En algun lloc de la paraula m'he perdut l'essència de l'ocult. Perquè encara no comprenc, en la perplexitat de llums d'ambre, com es pot saber si uns ulls són esperits dolços o dimonis que dansen en la riba, per a temptar-me amb el seu foc. Així són sempre les incertituds de la nit. Van caient per paranys i per focs, cap al penya-segat de la ferida. En certa forma, sempre sabem que allò fosc ens posseeix. Espectres dionisíacs són imatges suaus que estimulen l'iris. Una paret de sorra em rosega, quan mire els mons exteriors i descobresc que jo no pertanyc a les lluites arcaiques. Perquè només m'importa aqueix centre pregon, imperceptible, més enllà de les formes, on no hi ha estatus ni matèria, on només els punts cardinals i els vents del nord m'acotxen amb la seua força. I així, enmig de la llum i de l'ombra, només resta continuar caminant, entre l'atzar i l'esperança, cap a la geometria de la rosa o cap als erms humits de sal, on l'alba il·lumina la mirada.

*

*

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

*

*

*****

*

EN ALGÚN LUGAR DE LA PALABRA

*

.....En algún lugar de la palabra me he perdido la esencia de lo oculto. Porque aún no comprendo, en la perplejidad de luces de ámbar, cómo puede saberse si unos ojos son espíritus dulces o demonios que danzan en la orilla, para tentarme con su fuego. Así son siempre las incertidumbres de la noche. Van cayendo por trampas y por lumbres, hacia el acantilado de la herida. En cierta forma, siempre sabemos que lo oscuro nos posee. Espectros dionisíacos son imágenes suaves que estimulan el iris. Una pared de arena me corroe, cuando miro los mundos exteriores y descubro que yo no pertenezco a las luchas arcaicas. Porque sólo me importa ese centro profundo, imperceptible, más allá de las formas, donde no existe estatus ni materia, donde sólo los puntos cardinales y los vientos del norte me arropan con su fuerza. Y así, en medio de la luz y de la sombra, sólo queda seguir caminando, entre el azar y la esperanza, hacia la geometría de la rosa o hacia los páramos húmedos de sal, donde el alba ilumina la mirada.

*

*

Ana Muela Sopeña

AQUESTA PENOMBRA

*
El teu món és un lloc ple d'ambre.
Sements de la llum i de l'ombra,
al cofre d'ònix i de mirra.
Les nits em recorden ciutats
on trens d'infància es revelen
entre xiuxius blancs, sense ferides.

El teu llit usurpa síl·labes al vent
i beu amb vocals de les muses

paraules fugideres dels núvols.
En dies de calitja, pluja i fred
aquesta penombra atrapa l'univers.
La foscor és desitjable a l'enigma,
un rat-penat nivi et sorprén.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ESTA PENUMBRA

Tu mundo es un lugar lleno de ámbar.
Simientes de la luz y de la sombra,
en el cofre de ónix y de mirra.
Las noches me recuerdan a ciudades
donde trenes de infancia se revelan
entre susurros blancos, sin heridas.

Tu cama usurpa sílabas al viento
y bebe con vocales de las musas

palabras huidizas de las nubes.
En días de calima, lluvia y frío
esta penumbra atrapa el universo.
Lo oscuro es deseable en el enigma,
un murciélago níveo te sorprende.


Ana Muela Sopeña

SÍNDROME D'ULISSES

*
Vagarejava en l’exili
buit, sense amics, sense diners

amb fuets de fred en la distància.

Els badius de les seues mans
gitaven l’obscur a d’altres espais
de fugida enmig de les ombres.

Evasió de la seua veu captiva en ferro
amb la por al món darwinista.

Un encontre de sols
amb mirades d’ocells erràtics,

sincronia amb un altre ésser humà.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

SÍNDROME DE ULISES

Vagaba en el exilio
vacío, sin amigos, sin dinero

con látigos de frío en la distancia.

Los huecos de sus manos
arrojaban lo oscuro a otros espacios
de huída entre las sombras.

Evasión de su voz cautiva en hierro
con el temor al mundo darwinista.

Un encuentro de soles
con miradas de pájaros erráticos,

sincronía con otro ser humano.


Ana Muela Sopeña

LLINDA OBERTA

*
El buit de la nit
entrellaça amb fam soledat
i una llàgrima ferida entre la set
s'asfixia en el refús.

Saber que no hi ha futur en la distància,
caminar en el vertigen
cap a la llinda oberta del no-res.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

UMBRAL ABIERTO

El hueco de la noche
entrelaza con hambre soledad
y una lágrima herida entre la sed
se asfixia en el rechazo.

Saber que no hay futuro en la distancia,
caminar en el vértigo
hacia el umbral abierto de la nada.


Ana Muela Sopeña

NUCS

*
Els nucs del passat
atrapen en les portes la boirina
i una història de broma.

Desolació cridant
el buit de l'aigua,
entre llot obedient,
als abismes de coiots,
amb esferes de brufols primigenis.

Els núvols es comporten
com vertigen fosc en arxipèlags
de llavors convexes.

Quaderns de diari dissimulen el buit
en l'arrel del vent.

Un encreuat de carícies
en la distància engabia aqueixa pluja sonora,
mentre que el riu passa
i la vida s'esfuma...


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

NUDOS

Los nudos del pasado
atrapan en las puertas la neblina
y una historia de bruma.

Desolación llamando
al vacío del agua,
entre lodo obediente,
en los abismos de coyotes,
con esferas de búhos primigenios.

Las nubes se comportan
como vértigo oscuro en archipiélagos
de semillas convexas.

Cuadernos de diario solapan la oquedad
en la raíz del viento.

Un crucigrama de caricias
en la distancia enjaula esa lluvia sonora,
mientras el río pasa
y la vida se esfuma...


Ana Muela Sopeña

SO

*
La ruïna d'un so que cavalca
em toca enfebrida
i m'entristeix en mons sense arrels.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

SONIDO

La ruina de un sonido que cabalga
me toca enfebrecida
y me entristece en mundos sin raíces.


Ana Muela Sopeña

ESCOLTES

*
A la meua estimada amiga Carmen Parra, dona excepcional

Cercle de tremolor en el silenci
arrasant la vida de l'esperit,
regalant l'amor que sempre sents,
meravella i besllum en un llampec,
és prompte per al món del desert,
navegues per oceans de ferides.

Sembles amb els àngels de llum
enfeinada dama de l'ajuda,
reculls en el teu abraç molts òrfens,
regales amb la teua veu l'univers,
al teu costat la vida és un miracle.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ESCUCHAS

A mi querida amiga Carmen Parra, mujer excepcional

Círculo de temblor en el silencio
arrasando la vida del espíritu,
regalando el amor que siempre sientes,
maravilla y destello en un relámpago,
es pronto para el mundo del desierto,
navegas por océanos de heridas.

Pareces con los ángeles de luz
atareada dama de la ayuda,
recoges en tu abrazo a muchos huérfanos,
regalas con tu voz el universo,
a tu lado la vida es un milagro.


Ana Muela Sopeña

HÒMENS AMB CARETA

*
Hòmens amb caretes desfilen pels carrers de la por,
dones amb escuts baixen per les rampes de la història.

Grups encoberts
afloren als trens i autobusos
amb batecs ocults, subterranis,
embolcallats en enigmes de silenci.

La por col·lectiva
és l’impuls fort cap a la ferida
d’una pluja constant de nostàlgia.

La nuesa d’un infant
molt aviat es transforma en armadura.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HOMBRES CON ANTIFAZ

Hombres con antifaz desfilan por las calles del temor,
mujeres con escudos descienden por las rampas de la historia.

Grupos enmascarados
afloran en los trenes y autobuses
con latidos ocultos, subterráneos,
envueltos en enigmas de silencio.

El miedo colectivo
es el impulso fuerte hacia la herida
de una lluvia constante de nostalgia.

La desnudez de un niño
muy pronto se transforma en armadura.


Ana Muela Sopeña

A LA CIUTAT BUIDA

*
A la ciutat buida les ombres em delaten
per llocs sense hòmens i places sense espectres.
Les roses de cristall intueixen jeroglífics
que presideixen els mons del misteri i la font.
Un brufol en la distància es dirigeix cap a l’esperit
d’una vorera sense fred, d’una platja sense llum.
Els carrers es rebel·len contra el marasme infame
dels éssers que dansen al dellà de la nit.

A la ciutat buida la pluja ens defensa
de les hores sense ulls i els rellotges d’aigua.
He crescut en el temps de tots els meus ancestres
somiant que el crepuscle m’atorga unes altres opcions.
No sonen els telèfons i ja no arriben lletres,
ja només uns correus denoten moviment.
Els signes de les prímules m’esglaien en racons
on no hi ha brises ni punts cardinals.

A la ciutat buida la teua veu no em penetra,
perquè el so fèrtil es perdé amb els anys
en aqueixos cementeris de cotxes i de màquines.
Els dies passen lents, sense flors ni animals,
mentre que les meues lletres giren entre murs i angles.
La soledat m’inunda en el abisme d’ònix
i converteix el meu codi en broma d’obsidiana.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

EN LA CIUDAD VACÍA

En la ciudad vacía las sombras me delatan
por lugares sin hombres y plazas sin espectros.
Las rosas de cristal intuyen jeroglíficos
que presiden los mundos del misterio y la fuente.
Un búho en la distancia se dirige al espíritu
de una acera sin frío, de una playa sin luz.
Las calles se rebelan contra el marasmo infame
de los seres que danzan más allá de la noche.

En la ciudad vacía la lluvia nos defiende
de las horas sin ojos y los relojes de agua.
He crecido en el tiempo de todos mis ancestros
soñando que el crepúsculo me otorga otras opciones.
No suenan los teléfonos y ya no llegan cartas,
ya sólo unos correos denotan movimiento.
Los signos de las prímulas me asustan en rincones
donde no existen brisas, ni puntos cardinales.

En la ciudad vacía tu voz no me penetra,
porque el sonido fértil se perdió con los años
en esos cementerios de coches y de máquinas.
Los días pasan lentos, sin flores ni animales,
mientras mis letras giran entre muros y ángulos.
La soledad me inunda en el abismo de ónix
y convierte mi código en bruma de obsidiana.


Ana Muela Sopeña

ESMUNY

*
Esmuny pels teus llavis
el dit del silenci
i et fregue la pell amb la mirada.

Acarone el teu espai sense tocar-lo,
em somorgolle a la teua ment primigènia
i m'inunde de tu
en el temps incert.

Dispose ben a espaiet
vidrets d'ombra a la meua cintura
i perfile acrobàcies de paper
en seda entrellaçada amb el teu món.

Prepare en feltre roig
una bossa amb runes,
per a meditar al voltant dels arbres.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

DESLIZO

Deslizo por tus labios
el dedo del silencio
y te rozo la piel con la mirada.

Acaricio tu espacio sin tocarlo,
me sumerjo en tu mente primigenia
y me inundo de ti
en el tiempo incierto.

Dispongo muy despacio
abalorios de sombra en mi cintura
y perfilo acrobacias de papel
en seda entralazada con tu mundo.

Preparo en fieltro rojo
una bolsa con runas,
para meditar sobre los árboles.


Ana Muela Sopeña

UNA GOTA

*
Una gota d'aigua
al damunt del somni perdut de la meua ombra.

Així et veig, jo, des de l'espill.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

UNA GOTA

Una gota de agua
sobre el sueño perdido de mi sombra.

Así te veo yo desde el espejo.


Ana Muela Sopeña

AMAGA'T

*
Amaga't de l'ull que no fita.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ESCÓNDETE

Escóndete del ojo que no mira.


Ana Muela Sopeña

DIA DEL DRAC

*
Ella somiava sempre amb estels
ell feu el seu encanteri sobre un quasar.

Es trobaren el dia del drac
magnètic, en el roig arcaic i dolç.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

DÍA DEL DRAGÓN

Ella soñaba siempre con estrellas
él hizo su conjuro sobre un cuásar.

Se encontraron el día del dragón
magnético, en el rojo arcaico y dulce.


Ana Muela Sopeña

UN PÈTAL

*
Un pètal en deserts
travessa la teua pell ombrejada.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

UN PÉTALO

Un pétalo en desiertos
atraviesa tu piel ensombrecida.


Ana Muela Sopeña

HORES DE LA SANG

*
El temps de la ferida
s'obri de bell nou
cada vegada que un planeta
se n'ix de la seua òrbita.

La boira es fa ombra en llàgrimes de llot,
per vesprades inconcloses i crepuscles ebris.

Les hores de la sang
turmenten la meua nit
i apàtrida em sent,
separada de tot.

Un espai de gel talla la nostra línia,
en països distints, amb fronteres de gebre.
Un iceberg antic amenaça afonament
de la nau de somnis que porta els nostres signes.

Només una paraula
podria detindre la glaciació.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HORAS DE LA SANGRE

El tiempo de la herida
se abre nuevamente
cada vez que un planeta
se sale de su órbita.

La niebla se hace sombra en lágrimas de lodo,
por tardes inconclusas y crepúsculos ebrios.

Las horas de la sangre
atormentan mi noche
y apátrida me siento,
separada de todo.

Un espacio de hielo escinde nuestra línea,
en países distintos, con fronteras de escarcha.
Un iceberg antiguo amenaza hundimiento
de la nave de sueños que lleva nuestros signos.

Tan sólo una palabra
podría detener la glaciación.


Ana Muela Sopeña

A MIHAI EMINESCU

*
Una princesa de conte
dorm en la seua cabanya negra,
amb els elfos dels boscos,
envoltada de cireres.

Somia que un núvol càlid
li xiuxiueja enmig de la lluna
els sons dels brufols,
atrapats en la broma.

De dia cull flors
als camps de lliris,
per a preparar essències
amb els pètals de segles.

Per la vesprada dansa en cercles
per a seduir un arbre
i somiar damunt de la terra
que un estam acut a les seues mans.

A la nit s’adelera
comptant estrelles llunyanes,
mentre que es mira en un espill
i recita les paraules.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

A MIHAI EMINESCU

Una princesa de cuento
duerme en su cabaña negra,
con los elfos de los bosques,
rodeada de cerezas.

Sueña que una nube cálida
le susurra entre la luna
los sonidos de los búhos,
atrapados en la bruma.

Por el día coge flores
entre los campos de lirios,
para preparar esencias
con los pétalos de siglos.

Por la tarde danza en círculos
para seducir a un árbol
y soñar sobre la tierra
que un estambre va a sus manos.

Por las noches se deleita
contando estrellas lejanas,
mientras se mira a un espejo
y recita las palabras.


Ana Muela Sopeña

.

ASSOT DEL DESTÍ

*
Nugat
a un moll sense barques
o a una carretera sense eixida.

Indefens,
al congost de la mort,
començant el camí
de la follia.

Nu,
amb caretes de gel,
assuavint la via
de la primera volta.

Ebri,
esperant el colp de fuet del destí.

Drogat,
usurpant la boira
la infinitud d’un dia sense buit.

Dormit,
en el vaivé de la nit,
per a suportar la incertesa.

Dormida,
a través de lluernes ocultes,
al fosc fossat dels somnis.

Drogada,
furtant broma freda als espills.

Èbria,
manegant utopies amb els seus dits,
com un trencaclosques fluorescent.

Nua,
perseguint caus
a l’estació sense trens d’arribada.

Indefensa,
en mons de llampecs,
amb sons encara per descobrir.
Nugada
per nus interiors,
al norai de l’home que se n’anà.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LATIGAZO DEL DESTINO

Atado
a un muelle sin barcas
o a una carretera sin salida.

Indefenso,
en el desfiladero de la muerte,
comenzando el camino
de la locura.

Desnudo,
con máscaras de hielo,
suavizando la vía
de la primera vez.

Ebrio,
esperando el latigazo del destino.

Drogado,
usurpando a la niebla
la infinitud de un día sin vacío.

Dormido,
en el vaivén de la noche,
para soportar la incertidumbre.

Dormida,
a través de luciérnagas ocultas,
en el oscuro foso de los sueños.

Drogada,
robando bruma fría en los espejos.

Ebria,
manejando utopías con sus dedos,
como un rompecabezas fluorescente.

Desnuda,
persiguiendo guaridas
en la estación sin trenes de llegada.

Indefensa,
en mundos de relámpagos,
con sonidos aún por descubrir.

Atada
por nudos interiores,
en el noray del hombre que se fue.


Ana Muela Sopeña

QUATRE RÀFEGUES POÈTIQUES

*
I

La sal gemeca plorant al meu interior
i la tristesa viatja cap a dos sols,
amb la lluna que pacta amb erràtics
entre boira difusa.


II

La meua memòria no sap d’enderrocs.
Els cúmuls de pluja em fascinen
i des de la meua finestra els contemple.


III

La suavitat del dia m’asserena.
Al lluny muntanyes
amb la broma sonant dins de mi.


IV

El desert sanglota
amb els àngels blancs a les seues grutes.
Mentrestant,
en cites clandestines,
els amants perduts s’entrellacen,
sabent que la seua llum
jau a l’ombra
de l’oceà fèrtil.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

CUATRO RÁFAGAS POÉTICAS

I

La sal gime llorando en mi interior
y la tristeza viaja hacia dos soles,
con la luna que pacta con erráticos
entre niebla difusa.


II

Mi memoria no sabe de derrumbes.
Los cúmulos de lluvia me fascinan
y desde mi ventana los contemplo.


III

La suavidad del día me serena.
A lo lejos montañas
con la bruma sonando en mi interior.


IV

El desierto solloza
con los ángeles blancos en sus grutas.
Mientras,
en citas clandestinas,
los amantes perdidos se entrelazan,
sabiendo que su luz
yace en la sombra
del océano fértil.


Ana Muela Sopeña

MIOLAVA

*
Una dona miolava
en la pell dels somnis,
en la penombra oberta del rellotge.

Sortilegi de llum,
bategant en les lletres dels arbres.

El seu aixopluc
desaparegué darrere de l’encís,

amb llàgrimes d’exili,
davall de la irrealitat de les visions.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MAULLABA

Una mujer maullaba
en la piel de los sueños,
en la penumbra abierta del reloj.

Sortilegio de luz,
palpitando en las letras de los árboles.

Su refugio
desapareció tras el hechizo,

con lágrimas de exilio,
bajo la irrealidad de las visiones.


Ana Muela Sopeña

DUALITATS

*
Cada vegada que la lluna
capriciosa em porta per abismes
em sent trista,
però si no hi ha vaivé
i tot és pla,
el buit em cobreix.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

DUALIDADES

Cada vez que la luna
caprichosa me lleva por abismos
me siento triste,
pero si no hay vaivén
y todo es plano,
el vacío me cubre.


Ana Muela Sopeña

MANS DE GEBRE

*
Mans de gebre
en parets ocultes.
Desolació.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MANOS DE ESCARCHA

Manos de escarcha
en paredes ocultas.
Desolación.


Ana Muela Sopeña

FER EL RONQUET

*
Faig el ronquet a la porta de l'enigma,
amb l'instint suau
que s'atreveix amb llunes de metall.
Esdevinc la gata
que busca al bell mig dels carrers el calor
dels segles de l'est.
Experimente un àpex
de bellesa perduda al desert.
Quan les meues ales freguen
els codis de llum,
es deté en el silenci la nostàlgia
dels motors del món.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

RONRONEO

Ronroneo en la puerta del enigma,
con el instinto suave
que se atreve con lunas de metal.
Me convierto en la gata
que busca entre las calles el calor
de los siglos del este.
Experimento un ápice
de belleza perdida en el desierto.
Cuando mis alas rozan
los códigos de luz,
se detiene en el silencio la nostalgia
de los motores del mundo.


Ana Muela Sopeña

EN LA MEUA HISTÒRIA

*
En la meua història et guarde
les figures del temps i de la ferida,
en el silenci fèrtil de l’espai, amb l’aigua en rizomes.

Un àngel de la foscor protegeix els amants
de la depredació amb la seua llum tènue.

La marca és una pedra.

Un rat-penat negre,
estrany, enmig de la pluja més sonora.

Sons primigenis a la sorra...

La boca de riu del submón
atrapa en les seues partícules els ulls
del somni seduït per la rosa.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

EN MI HISTORIA

En mi historia te guardo
las figuras del tiempo y de la herida,
en el silencio fértil del espacio, con el agua en rizomas.

Un ángel de lo oscuro protege a los amantes
de la depredación con su luz tenue.

La marca es una piedra.

Un murciélago negro,
extraño, entre la lluvia más sonora.

Sonidos primigenios en la arena...

La ría del submundo
atrapa en sus partículas los ojos
del sueño seducido por la rosa.


Ana Muela Sopeña

NO MESURE LA DISTÀNCIA

*
No mesure la distància entre els teus llavis i la meua boca,
perquè tot és estrany en el silenci.

No comprove l'estat de la boira
damunt d'aquests passos d'aigua.

He decidit ser com una eruga
i esdevindre aviat la crisàlide
que marxe contenta cap a la llum,
com una papallona de l'etern.

No calcule si el temps és adequat,
tan sols em delite amb paraules
abillades amb seda i pedreria,
per a poder ancorar un somni en síl·labes.

No fite els rellotges ni el baròmetre,
no consulte l'oracle de Delfos.

Senzillament em moc entre les llunes
i reconec en pètals-
d'un asfodel en el deliri,
com al·lucinació damunt de les dunes-
el meu origen estel·lar antic i còsmic.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

NO MIDO LA DISTANCIA

No mido la distancia entre tus labios y mi boca,
porque todo es extraño en el silencio.

No compruebo el estado de la niebla
sobre estos pasos de agua.

He decidido ser como una oruga
y transformarme pronto en la crisálida
que contenta camine hacia la luz,
como una mariposa de lo eterno.

No calculo si el tiempo es adecuado,
tan sólo me deleito con palabras
ataviadas con seda y pedrería,
para poder anclar un sueño en sílabas.

No miro los relojes ni el barómetro,
no consulto el oráculo de Delfos.

Simplemente me muevo entre las lunas
y reconozco en pétalos-
de un asfodelo en el delirio,
como alucinación sobre las dunas-
mi origen estelar antiguo y cósmico.


Ana Muela Sopeña

PLUJA DE TARDOR

*
Pluja de tardor,
al lluny un vaixell.
A l’entrant de mar, gavines.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LLUVIA DE OTOÑO

Lluvia de otoño,
a lo lejos un barco.
Ría, gaviotas.


Ana Muela Sopeña

M'ENGRUNSE

*
M’engrunse en les teues síl·labes.

Al dellà dels jocs de paraules
hi ha l’estereotip del riure
que persegueix la meua ombra i la destrueix.

Et bresse en polisèmia
i acarone la teua aura
amb bàlsam de Musa,
per a recuperar-te de la guerra.

Vaivé per a nosaltres
en la muntanya russa de l’humor.

Una ruta marcada per metàfores
que dissolen el món...


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ME COLUMPIO

Me columpio en tus sílabas.

Más allá de los juegos de palabras
está el estereotipo de la risa
que persigue a mi sombra y la destruye.

Te mezo en polisemia
y acaricio tu aura
con bálsamo de Musa,
para recuperarte de la guerra.

Vaivén para nosotros
en la montaña rusa del humor.

Una ruta marcada por metáforas
que disuelven el mundo...


Ana Muela Sopeña

UN VAIXELL

*
Una dona embolcallada en la seua nostàlgia.
La seua foscor no té límits.
La soledat l'atrapa amb les seues xarxes.

S'acosta un vaixell.
Li fa seyals amb bengales.
Creu que el seu naufragi ja s'extingeix...

Però el vaixell prossegueix travessia
i ací segueix ella
esperant el matí.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

UN BARCO

Una mujer envuelta en su nostalgia.
Su oscuridad no tiene límites.
La soledad la atrapa con sus redes.

Viene un barco.
Le hace señales con bengalas.
Cree que su naufragio ya se extingue...

Pero el barco prosigue travesía
y ahí sigue ella
esperando la mañana.


Ana Muela Sopeña

.

SEMBLA QUE LA BOIRA

*
Sembla que la boira em posseeix
de nit, al bell mig de la pluja silenciosa,
per això t’escric sense paüra.
La bellesa és un infant entremaliadíssim
que estima el temps fosc, sense clepsidres.
Fins a l’estany en espill de nenúfars
els núvols idolatren la meua luxúria.
Empare estranys somnis en la meua pell,
per al meu pacte lliure amb la vida.
Tant de bo, si és possible, alguna volta
gaudir des del teu abraç en el mutisme,
custodiar l’avern amb el teu ajut,
mirar llindars nivis de la teua mà.
Però si no és un ambre la meua utopia
i he de conformar una paraula
entre la teua ànima de llums i la meua ombra
acceptaré la lletra i fugiré
al territori món, ona del vers.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PARECE QUE LA NIEBLA

Parece que la niebla me posee
de noche, entre la lluvia silenciosa,
por eso yo te escribo sin temor.
La belleza es un niño muy travieso
que ama el tiempo oscuro, sin clepsidras.
Hasta el lago en espejo de nenúfares
las nubes idolatran mi lujuria.
Amparo extraños sueños en mi piel,
para mi pacto libre con la vida.
Quisiera, si es posible, alguna vez
gozar desde tu abrazo en el mutismo,
custodiar el averno con tu apoyo,
mirar umbrales níveos de tu mano.
Pero si no es un ámbar mi utopía
y debo conformar una palabra
entre tu alma de luces y mi sombra
aceptaré la letra y huiré
al territorio mundo, onda del verso.


Ana Muela Sopeña

SENT

*
Sent l'eco
del silenci de l'est.
Vola Pandora.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ESCUCHO

Escucho el eco
del silencio del este.
Vuela Pandora.


Ana Muela Sopeña

SÍL·LABES

*
Arbre del món
en camins de lliris.
Síl·labes d'ònix.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

SÍLABAS

Árbol del mundo
en caminos de lirios.
Sílabas de ónix.


Ana Muela Sopeña

EM DUS A LA LLINDA

*
Em dus a la llinda de la joia
t'acoste a l'univers de l'inici.
En geranis m'anomenes,
per una matinada de carícies.
En el xiu-xiu suau,
des de teulats plens de cigonyes
cap a la irrealitat del teu enyor,
destaque sal i sorra entre les ombres.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ME LLEVAS AL UMBRAL

Me llevas al umbral de la alegría
te acerco al universo del inicio.
En geranios me nombras,
por una madrugada de caricias.
En el susurro suave,
desde tejados llenos de cigüeñas
hacia la irrealidad de tu añoranza,
destaco sal y arena entre las sombras.


Ana Muela Sopeña

OCELL DE SOMNI

*
Un ocell de somni em fascina,
em permet sentir que el món és meu
i m'ofereix en les seues plomes la utopia.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PÁJARO DE SUEÑO

Un pájaro de sueño me fascina,
me permite sentir que el mundo es mío
y me ofrece en sus plumas la utopía.


Ana Muela Sopeña

OCELLS NEGRES

*
Ocells negres
en camps minats
em fiten sense veure'm,
m'emboliquen amb les seues plomes
i em parlen d'una guerra
que mai no acaba.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PÁJAROS NEGROS

Pájaros negros
en campos minados
me miran sin verme,
me rodean con sus plumas
y me hablan de una guerra
que no termina nunca.


Ana Muela Sopeña

LA MEUA EBRIETAT

*
Et lliure la meua nostàlgia de bellesa,
em xiuxiueges paraules ancestrals
de noves emocions,
per grutes amagades
en l'ocàs trist dels déus.

La vida ens ensenya que el missatge
és un mètode fastigós.
De l'instint pregon la nostra sang
no pot accedir als nostres versos.
El món es contrau entre paraules
i recorda el meu lúdic univers.
En la historiografia dels anys
comprove sense narcòtics la teua aura.

La bellesa és un ocell errabund

que pacta en allò matern el seu llenguatge
d'espiga en l'ebrietat dels meus silencis.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MI EBRIEDAD

Te entrego mi nostalgia de belleza,
me susurras palabras ancestrales
de nuevas emociones,
por grutas escondidas
en el ocaso triste de los dioses.

La vida nos enseña que el mensaje
es un tedioso método.
Del instinto profundo nuestra sangre
no puede acceder a nuestros versos.
El mundo se contrae entre palabras
y recuerda mi lúdico universo.
En la historiografía de los años
compruebo sin narcóticos tu áura.

La belleza es un pájaro errabundo

que pacta en lo materno su lenguaje
de espiga en la ebriedad de mis silencios.


Ana Muela Sopeña

SILENCI

*
Una lluerna,
silenci sens nostàlgia.
Llum als teus ulls.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

SILENCIO

Una luciérnaga,
silencio sin nostalgia.
Luz en tus ojos.


Ana Muela Sopeña

FREGA'M

*
Frega'm amb els teus dits
en la nit,
perquè en abraçar-te
em decidesca
a dissoldre en mar tots els teus dubtes.

Mira'm des del fons del teu somni
despulla'm d'arbres,
atrapa els meus arrels interiors
amb el pols de sol del teu adn.

Recupera l'arcaic,
en les teues cèl·lules plenes de la història.

Il·lumina el meu cos amb la teua llum,
abrasa la meua pell lúbrica de tu,
lliura'm el teu abís de silenci.

Dóna'm un asteroide amb les teues mans,
porta'm els arquetips de la ferida,
desintegra'm un quasar amb els teus llavis,
perquè el meu horitzó siga diàfan.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

RÓZAME

Rózame con tus dedos
en la noche,
para que al abrazarte
me decida
a disolver en mar todas tus dudas.

Mírame desde el fondo de tu sueño
desnúdame de árboles,
atrapa mis raíces interiores
con el pulso de sol de tu adn.

Recupera lo arcaico,
en tus células llenas de la historia.

Ilumina mi cuerpo con tu luz,
abrasa mi piel lúbrica de ti,
entrégame tu abismo de silencio.

Dóname un asteroide con tus manos,
tráeme los arquetipos de la herida,
desintégrame un cuásar con tus labios,
para que mi horizonte sea diáfano.


Ana Muela Sopeña

OCELL DE PLUJA

*
He volgut ser sempre
un ocell de pluja en la distància,
per a enfilar el temps
amb la llum d'una estrella.
La meua pell mor d'ombra sense el teu frec,
per això ensomie mons en llindes
que comuniquen Gaia amb Andròmeda.
El meu doble hi sap del teu cos.
En l'altra dimensió
ja som flama única
i la tremolor que ens uneix és molt antiga.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PÁJARO DE LLUVIA

He querido ser siempre
un pájaro de lluvia en la distancia,
para enhebrar el tiempo
con la luz de una estrella.
Mi piel muere de sombra sin tu roce,
por eso ensueño mundos en umbrales
que comunican Gaia con Andrómeda.
Allí mi doble sabe de tu cuerpo.
En la otra dimensión
ya somos llama única
y el temblor que nos une es muy antiguo.


Ana Muela Sopeña

DÓNA'M LA MÀ

*
Dóna'm la mà
en la foscor del dia.
Carcaix de fletxes.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

DAME LA MANO

Dame la mano
en lo oscuro del día.
Carcaj de flechas.


Ana Muela Sopeña

GEOGRAFIA

*
Geografia de rius a la meua pell,
mentre que el teu cos es fon
al meu ventre de nàiade.

Muntanyes de la lluna
entre els teus dits lànguids.

Abrace de la teua pell la geometria
a la ciutat d’ombres subterrànies.

Una rosa en llindes de luxúria
m’avisa dels teus canvis perceptibles.

Ambre damunt de les meues palpebres de sucre,
quan els teus ulls miren l’ebrietat
del meu somni enfilat amb la teua llum.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

GEOGRAFÍA

Geografía de ríos en mi piel,
mientras tu cuerpo se derrite
en mi vientre de náyade.

Montañas de la luna
entre tus dedos lánguidos.

Abrazo de tu piel su geometría
en la ciudad de sombras subterráneas.

Una rosa en umbrales de lujuria
me avisa de tus cambios perceptibles.

Ámbar sobre mis párpados de azúcar,
cuando tus ojos miran la ebriedad
de mi sueño enhebrado con tu luz.


Ana Muela Sopeña

ELS TRES ESPILLS

*
EL PRIMER ESPILL

Reflectia les ombres de la vida
en la seua nítida línia de passat.

Acumulava mons

i

f
i
l
t
r
a
v
a

l'instant de la copa,
el seu vi era el desig i voluntat,
el nèctar dels triomfs i els goigs.
Perfilava el seu regne
en l'esgotament de la ferida.


EL SEGON ESPILL

Reflectia la llum del somni etern
en la seua forma inconcreta de futur.

Desterrava els mons

i

f
i
l
t
r
a
v
a

al seu vòrtex l'espasa,
la seua ambrosia, vesània en l'ebrietat,
l'essència del procés sense la meta.
Delineava un edén amb molt fruits
a través de l'oblit,
en la meditació del temps únic,
com temps sense temps a la clepsidra.


EL TERCER ESPILL

Reflectia l'estrella de l'esperit
en la seua matèria dúctil de present.

Endevinava llunes de cristall,
amb l'estima del vent més arcaic.
Contenia els mons
en la seua font d'imatges pregones.

I
n
t
e
g
r
a
v
a

l'Àlef
en la seua esfera divina d'aigua i ambre.
Solcava sense problemes
Aldebaran, Polaris i Nashira.
Dibuixava els camps
de la il·luminació en mitocòndries.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LOS TRES ESPEJOS

EL PRIMER ESPEJO

Reflejaba las sombras de la vida
en su nítida línea de pasado.

Acumulaba mundos

y

f
i
l
t
r
a
b
a

el instante de la copa,
su vino era el deseo y voluntad,
el néctar de los triunfos y los gozos.
Perfilaba su reino
en el agotamiento de la herida.


EL SEGUNDO ESPEJO

Reflejaba la luz del sueño eterno
en su forma inconcreta de futuro.

Desterraba los mundos

y

f
i
l
t
r
a
b
a

en su vórtice la espada,
su ambrosía, vesania en la ebriedad,
la esencia del proceso sin la meta.
Delineaba un edén con muchos frutos
a través del olvido,
en la meditación del tiempo único,
como tiempo sin tiempo en la clepsidra.


EL TERCER ESPEJO

Reflejaba la estrella del espíritu
en su materia dúctil de presente.

Adivinaba lunas de cristal,
con el amor del viento más arcaico.
Contenía los mundos
en su fuente de imágenes profundas.

I
n
t
e
g
r
a
b
a

el Aleph
en su esfera divina de agua y ámbar.
Surcaba sin problemas
Aldebarán, Polaris y Nashira.
Dibujaba los campos
de la iluminación en mitocondrias.


Ana Muela Sopeña