dijous, 24 de setembre de 2009

EN ALGUN LLOC DE LA PARAULA

*
.....En algun lloc de la paraula m'he perdut l'essència de l'ocult. Perquè encara no comprenc, en la perplexitat de llums d'ambre, com es pot saber si uns ulls són esperits dolços o dimonis que dansen en la riba, per a temptar-me amb el seu foc. Així són sempre les incertituds de la nit. Van caient per paranys i per focs, cap al penya-segat de la ferida. En certa forma, sempre sabem que allò fosc ens posseeix. Espectres dionisíacs són imatges suaus que estimulen l'iris. Una paret de sorra em rosega, quan mire els mons exteriors i descobresc que jo no pertanyc a les lluites arcaiques. Perquè només m'importa aqueix centre pregon, imperceptible, més enllà de les formes, on no hi ha estatus ni matèria, on només els punts cardinals i els vents del nord m'acotxen amb la seua força. I així, enmig de la llum i de l'ombra, només resta continuar caminant, entre l'atzar i l'esperança, cap a la geometria de la rosa o cap als erms humits de sal, on l'alba il·lumina la mirada.
*
*
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*
*
*****
*
EN ALGÚN LUGAR DE LA PALABRA
*
.....En algún lugar de la palabra me he perdido la esencia de lo oculto. Porque aún no comprendo, en la perplejidad de luces de ámbar, cómo puede saberse si unos ojos son espíritus dulces o demonios que danzan en la orilla, para tentarme con su fuego. Así son siempre las incertidumbres de la noche. Van cayendo por trampas y por lumbres, hacia el acantilado de la herida. En cierta forma, siempre sabemos que lo oscuro nos posee. Espectros dionisíacos son imágenes suaves que estimulan el iris. Una pared de arena me corroe, cuando miro los mundos exteriores y descubro que yo no pertenezco a las luchas arcaicas. Porque sólo me importa ese centro profundo, imperceptible, más allá de las formas, donde no existe estatus ni materia, donde sólo los puntos cardinales y los vientos del norte me arropan con su fuerza. Y así, en medio de la luz y de la sombra, sólo queda seguir caminando, entre el azar y la esperanza, hacia la geometría de la rosa o hacia los páramos húmedos de sal, donde el alba ilumina la mirada.
*
*
Ana Muela Sopeña

Cap comentari:

Publica un comentari