A LA CIUTAT BUIDA

*
A la ciutat buida les ombres em delaten
per llocs sense hòmens i places sense espectres.
Les roses de cristall intueixen jeroglífics
que presideixen els mons del misteri i la font.
Un brufol en la distància es dirigeix cap a l’esperit
d’una vorera sense fred, d’una platja sense llum.
Els carrers es rebel·len contra el marasme infame
dels éssers que dansen al dellà de la nit.

A la ciutat buida la pluja ens defensa
de les hores sense ulls i els rellotges d’aigua.
He crescut en el temps de tots els meus ancestres
somiant que el crepuscle m’atorga unes altres opcions.
No sonen els telèfons i ja no arriben lletres,
ja només uns correus denoten moviment.
Els signes de les prímules m’esglaien en racons
on no hi ha brises ni punts cardinals.

A la ciutat buida la teua veu no em penetra,
perquè el so fèrtil es perdé amb els anys
en aqueixos cementeris de cotxes i de màquines.
Els dies passen lents, sense flors ni animals,
mentre que les meues lletres giren entre murs i angles.
La soledat m’inunda en el abisme d’ònix
i converteix el meu codi en broma d’obsidiana.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

EN LA CIUDAD VACÍA

En la ciudad vacía las sombras me delatan
por lugares sin hombres y plazas sin espectros.
Las rosas de cristal intuyen jeroglíficos
que presiden los mundos del misterio y la fuente.
Un búho en la distancia se dirige al espíritu
de una acera sin frío, de una playa sin luz.
Las calles se rebelan contra el marasmo infame
de los seres que danzan más allá de la noche.

En la ciudad vacía la lluvia nos defiende
de las horas sin ojos y los relojes de agua.
He crecido en el tiempo de todos mis ancestros
soñando que el crepúsculo me otorga otras opciones.
No suenan los teléfonos y ya no llegan cartas,
ya sólo unos correos denotan movimiento.
Los signos de las prímulas me asustan en rincones
donde no existen brisas, ni puntos cardinales.

En la ciudad vacía tu voz no me penetra,
porque el sonido fértil se perdió con los años
en esos cementerios de coches y de máquinas.
Los días pasan lentos, sin flores ni animales,
mientras mis letras giran entre muros y ángulos.
La soledad me inunda en el abismo de ónix
y convierte mi código en bruma de obsidiana.


Ana Muela Sopeña