dijous, 17 de setembre de 2009

SEMBLA QUE LA BOIRA

*
Sembla que la boira em posseeix
de nit, al bell mig de la pluja silenciosa,
per això t’escric sense paüra.
La bellesa és un infant entremaliadíssim
que estima el temps fosc, sense clepsidres.
Fins a l’estany en espill de nenúfars
els núvols idolatren la meua luxúria.
Empare estranys somnis en la meua pell,
per al meu pacte lliure amb la vida.
Tant de bo, si és possible, alguna volta
gaudir des del teu abraç en el mutisme,
custodiar l’avern amb el teu ajut,
mirar llindars nivis de la teua mà.
Però si no és un ambre la meua utopia
i he de conformar una paraula
entre la teua ànima de llums i la meua ombra
acceptaré la lletra i fugiré
al territori món, ona del vers.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PARECE QUE LA NIEBLA

Parece que la niebla me posee
de noche, entre la lluvia silenciosa,
por eso yo te escribo sin temor.
La belleza es un niño muy travieso
que ama el tiempo oscuro, sin clepsidras.
Hasta el lago en espejo de nenúfares
las nubes idolatran mi lujuria.
Amparo extraños sueños en mi piel,
para mi pacto libre con la vida.
Quisiera, si es posible, alguna vez
gozar desde tu abrazo en el mutismo,
custodiar el averno con tu apoyo,
mirar umbrales níveos de tu mano.
Pero si no es un ámbar mi utopía
y debo conformar una palabra
entre tu alma de luces y mi sombra
aceptaré la letra y huiré
al territorio mundo, onda del verso.


Ana Muela Sopeña

Cap comentari:

Publica un comentari