*
EN LA NIT
Es mirà a l'espill,
els anys avançaven sense un límit.
La soledat aplegava
a exigir el tribut
ser invisible o caure en la follia.
Respiraven les mans
en un món de llums i cement.
En la virtualitat, tot ficció.
La dona a l'ombra
es feia pluja i neu de sanglots.
L'escissió, aquesta línia
de l'angúnia.
Un lloc al regne dels vivents
amb la complicitat de cibernautes
i un altre lloc fosc, quasibé neutre,
en passadissos buits,
cambres mudes sense els riures
d'un company tebi,
en aqueixa travessia cap als màrgens.
En la nit d'Orió
la dona de l'abisme es mirà
en l'espill rítmic del somni
i des d'allí inicià camins càlids
cap als estels llunyans i simbiòtics,
partícules blaves
en la melangia
dels ventres inflats de la llum.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
EN LA NOCHE
Se miró en el espejo,
los años avanzaban sin un límite.
La soledad venía
a exigir el tributo
ser invisible o caer en la locura.
Respiraban las manos
en un mundo de luces y cemento.
En la virtualidad, todo ficción.
La mujer en la sombra
se hacía lluvia y nieve de sollozos.
La escisión, esa línea
de la angustia.
Un lugar en el reino de los vivos
con la complicidad de cibernautas
y otro lugar oscuro, casi neutro,
en pasillos vacíos,
habitaciones mudas sin las risas
de un compañero tibio,
en esa travesía hacia los márgenes.
En la noche de Orión
la mujer del abismo se miró
en el espejo rítmico del sueño
y desde allí inició caminos cálidos
hacia estrellas lejanas y simbióticas,
partículas azules
en la melancolía
de los vientres henchidos por la luz.
Ana Muela Sopeña
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada