ENS ARRANQUEN LA VEU

*
Ens arranquen la veu en el procés,
ens sotmeten a proves,
ens porten per llocs terrorífics,
ens xiuxiuegen amb pànic l'horror
i seguim sentint
la soledat tan freda i maquiavèlica.

Ens sedueixen amb veus delitoses,
ens inviten a ser d'aigua i foc,
ens escometen dos llops al bosc,
ens parlen els esperits de l'arbre
i volem que l'alba
es moga en les llindes del sotsomni.

Tractem que el món siga nostre,
que el control de les coses no s'escape
que el caos siga un perill quasi nul,
però ja no és possible,

s'ha perdut el centre,
aquest viatge és follia i ebrietat
i dissortadament no du enlloc,
tan sols és un somni lúcid sense nord.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

NOS ARRANCAN LA VOZ

Nos arrancan la voz en el proceso,
nos someten a pruebas,
nos llevan por lugares terroríficos,
nos susurran con pánico el horror
y seguimos sintiendo
la soledad tan fría y maquiavélica.

Nos seducen con voces deliciosas,
nos invitan a ser de agua y fuego,
nos agreden dos lobos en el bosque,
nos hablan los espíritus del árbol
y queremos que el alba
se mueva en los umbrales del subsueño.

Intentamos que el mundo sea nuestro,
que el control de las cosas no se escape
que el caos sea un peligro casi nulo,
pero ya no es posible,

el centro se ha perdido,
este viaje es locura y ebriedad
y lamentablemente
no conduce a ninguna parte,
sólo es un sueño lúcido sin norte.


Ana Muela Sopeña.