*
La ciutat era un cúmul
d'ombres adherides als carrers.
La gent no mirava
els ulls de ningú,
només respirava imperceptiblement.
El fred s'ensenyorí de les dones
que en les seues barques de sal,
amb llàgrimes de seda,
esperaven la mà protectora.
L'abúlia esclavitzà tots els hòmens.
Reptaven pels parcs,
com boes famolenques i balbes,
buscant el pols còsmic
de les fembres sense temps
que habitaven els boscos de l'asfalt.
Una llum enlluernadora
sorprengué les dones
i els seus rellotges biònics
es posaren en marxa.
En l'abisme suau del capvespre
una dona antiga
seduí els androides de la màtrix
amb el seu holograma de silici.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
HOLOGRAMA DE SILICIO
La ciudad era un cúmulo
de sombras adheridas a las calles.
La gente no miraba
a los ojos de nadie,
tan sólo respiraba imperceptiblemente.
El frío se adueñó de las mujeres
que en sus barcas de sal,
con lágrimas de seda,
esperaban la mano protectora.
La abulia esclavizó a todos los hombres.
Reptaban por los parques,
como boas hambrientas y ateridas,
buscando el pulso cósmico
de las hembras sin tiempo
que habitaban los bosques del asfalto.
Una luz cegadora
sorprendió a las mujeres
y sus relojes biónicos
se pusieron en marcha.
En el abismo suave del crepúsculo
una mujer antigua
sedujo a los androides de la mátrix
con su holograma de silicio.
Ana Muela Sopeña
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada