*
La por es dilueix
entre les ombres toves de la vesprada,
amb èbries rates penades
que atrapen amb la seua llengua seda i fang.
Les roses de la nit
permeten que el perfum les delate,
com híbrids de sol
en eclipsis de lluna damunt del món.
Una visió de terra
abraça del seu tacte les imatges
de pluja a les nines.
La pell oculta i lànguida,
en soledat persegueix la bellesa
que en solcs s'esbargeix per la ferida.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
EL MIEDO SE DILUYE
El miedo se diluye
entre las sombras huecas de la tarde,
con murciélagos ebrios
que atrapan con su lengua seda y barro.
Las rosas de la noche
permiten que el perfume las delate,
como híbridos de sol
en eclipses de luna sobre el mundo.
Una visión de tierra
abraza entre su tacto las imágenes
de lluvia en las pupilas.
La piel oculta y lánguida,
en soledad persigue la belleza
que en surcos se derrama por la herida.
Ana Muela Sopeña
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada