*
L'home de l'abisme
es precipita sempre
en la foscor més absoluta.
Mira de composar l'univers
amb les seues mans de nacre,
però aviat un fractal de caos i llot
apareix als seus ulls d'ombra.
A vegades un instant entre les pedres
li permet somiar amb la gran llum,
però un reflex enmig dels bassals
el porta per camins de follia.
L'home del sol negre
atrapa en fosses
de silenci
jeroglífics críptics de sorra,
per a volar de bell nou com Ícar.
Mes tots els seus inicis són de bades,
s'enderroca entre ruïnes
quasi cec
i retorna cap a nius
en cavernes,
amb matrius fosques,
tot deshabitant temps quasi màgics,
per no mirar de front allò real.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
EL HOMBRE DEL ABISMO
El hombre del abismo
se precipita siempre
en la oscuridad más absoluta.
Intenta componer el universo
con sus manos de nácar,
pero pronto un fractal de caos y lodo
aparece en sus ojos de la sombra.
A veces un instante entre las piedras
le permite soñar con la gran luz,
pero un reflejo entre los charcos
lo lleva por caminos de locura.
El hombre del sol negro
atrapa en fosas
de silencio
jeroglíficos crípticos de arena,
para volar de nuevo como Ícaro.
Mas todos sus inicios son en vano,
se derrumba entre ruinas
casi ciego
y regresa hacia nidos
en cavernas,
con matrices oscuras,
deshabitando tiempos casi mágicos,
por no mirar de frente lo real.
Ana Muela Sopeña
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada