NOSTÀLGIA DE MAGRANES I DE MADUIXES

*
Malenconia a l’espill,
quan les veus sonen a distància
damunt dels penya-segats de la ferida.

Nostàlgia de magranes i de maduixes,
com nèctar de polsos invisibles.

Apàtrides els cossos
es fonen en camps de la mort,
en desintegració cap al buit.

Un senyal de guerra
ha exterminat l’home.
Davall de la seua pell de plom
habita encara un tren d’infància,
amb els vagons màgics, secrets,
on viatgen els somnis, els parents,
i els avantpassats subterranis.

L’arbre genealògic del món
a l’or despert.

La batalla no s’ha acabat,
encara resta un armistici
damunt del traslúcid de l’estrangera alegre
o en la visió de sorra de Minotaures lúdics.

Continua la lluita fins a la fi
per a arribar al centre, com al laberint,

pero aquesta vegada amb milers de brins auris
i amb centenes d’Ariadnes
que combaten per causes impossibles.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

NOSTALGIA DE GRANADAS Y DE FRESAS

Melancolía en el espejo,
cuando las voces suenan a distancia
sobre los precipicios de la herida.

Nostalgia de granadas y de fresas,
como néctar de pulsos invisibles.

Apátridas los cuerpos
se derriten en campos de la muerte,
en desintegración hacia el vacío.

Una marca de guerra
ha exterminado al hombre.
Bajo su piel de plomo
habita todavía un tren de infancia,
con los vagones mágicos, secretos,
donde viajan los sueños, los parientes,
y los antepasados subterráneos.

El árbol genealógico del mundo
en el oro despierto.

La batalla no ha llegado a fin,
aún queda un armisticio
sobre el vientre traslúcido de la extranjera alegre
o en la visión de arena de Minotauros lúdicos.

Continúa la lucha hasta el final
para llegar al centro, como en el laberinto,

pero esta vez con miles de hebras áureas
y con cientos de Ariadnas
que combaten por causas imposibles.


Ana Muela Sopeña