LA SOLEDAT EM MATA

*

.....La soledat em mata en les nits gelades, quan la lluna mira de ser d'agua i em proposa imatges de somni. La soledat m'atrapa amb el seu fred i reste al jou de la seua boira. A vegades jo no sé on comence ni on acabe. Un espai de llum s'obri entre tenebres als meus ulls. Les meues nines d'ònix respiren el misteri de la nit. Les teues palpebres d'ambre reflecteixen la bellesa dels vents noctàmbuls de l'èter. La soledat no és bona companya, però és la meua germana fidel en el llampec. El meu cos des del vertigen persegueix ser de foc sense cap límit.

*

*

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

*

*

*****

*

LA SOLEDAD ME MATA

*

.....La soledad me mata en las noches heladas, cuando la luna intenta ser de agua y me propone imágenes de sueño. La soledad me atrapa con su frío y me subyuga con su niebla. A veces yo no sé dónde comienzo ni dónde termino. Un espacio de luz se abre entre tinieblas a mis ojos. Mis pupilas de ónix respiran el misterio de la noche. Tus párpados de ámbar reflejan la belleza de los vientos noctámbulos del éter. La soledad no es buena compañera, pero es mi hermana fiel en el relámpago. Mi cuerpo desde el vértigo persigue ser de fuego sin un límite.

*

*

Ana Muela Sopeña