*
La ciutat està cremant
i no he pogut sonar l'alarma,
perquè els seus habitants fugen.
Els meus ulls estan freds
i l'ombra de les teues paraules
niua en les meues esquerdes amagades.
La teua ànima està dormida.
Ha pres Valium
i no aconseguesc dreçar-la cap a Sirius,
resta als llindars del Sol Negre.
Vinga, desperta,
que el foc creix i els nautes del somni
es desencaminen en el seu viatge cap a la llum.
Malsons inacabats abracen la semàntica
dels teus decrets interiors.
El món cavalga desbocat
cap a minuts roigs.
Desolació i silenci.
Un núvol m'ofereix la seua pluja
en cossins de jade
i pregàries de bellesa
adopten noves formes amb salmòdies galàctiques.
Amor meu, no hi ha temps,
la vida avança cap a la boira
i des del teu mutisme ja no pots mirar-me.
El caos t'impideix veure la teua imatge
en l'espill del pànic.
No comprens la teua invisibilitat,
només jo puc revelar-te el secret.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
SOL NEGRO
La ciudad está ardiendo
y no he podido dar la alarma,
para que sus habitantes huyan.
Mis ojos están fríos
y la sombra de tus palabras
anida en mis ocultas grietas.
Tu alma está dormida.
Ha tomado Valium
y no consigo dirigirla hacia Sirio,
permanece en los umbrales del Sol Negro.
Vamos, despierta,
que el fuego crece y los navegantes del sueño
se extravían en su viaje hacia la luz.
Pesadillas inconclusas abrazan la semántica
de tus decretos interiores.
El mundo cabalga desbocado
hacia minutos rojos.
Desolación y silencio.
Una nube me ofrece su lluvia
en cuencos de jade
y plegarias de belleza
adoptan nuevas formas con salmodias galácticas.
Amor mío, no hay tiempo,
la vida avanza hacia la niebla
y desde tu mutismo ya no puedes mirarme.
El caos te impide ver tu imagen
en el espejo del pánico.
No comprendes tu invisibilidad,
sólo yo puedo revelarte el secreto.
Ana Muela Sopeña
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada