diumenge, 17 de gener de 2010

EL MAR EM DEIXA VEURE'T

*
El mar em deixa veure't
amb la lluna jugant a amagar-se,
en balancins de neu,
en l'ebrietat de l'aire.

La tristesa m'inspira a les nits
amb escuma d'oceans maleïts
i sol de la memòria més atàvica,
amb un arbre de coure en el misteri.

Abismes de penombra
s'esmuyen en boira
amb almesc de cossos ja raptats.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

EL MAR ME DEJA VERTE

El mar me deja verte
con la luna jugando al escondite,
en columpios de nieve,
en la ebriedad del aire.

La tristeza me inspira por las noches
con espuma de océanos malditos
y sol de la memoria más atávica,
con un árbol de cobre en el misterio.

Abismos de penumbra
se deslizan en niebla
con almizcle de cuerpos ya raptados.


Ana Muela Sopeña

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada