dimarts, 2 de febrer de 2010

LA NOSTÀLGIA EM TRENCA

*
La nostàlgia em trenca
la pell de l'ànima,
invisible en les costes de la mort,
de l'aigua custodiada per l'aigua.

Una muntanya freda
damunt d'un espill crida el seu tremor.

Un brufol amb la nit
sospira en l'hivern, el seu aliat.

Al cristall d'un món seduït
una àmfora de la por es rebel·la,
com ocell càlid de calitja.

En voltes de gel les hores s'escorren
vers l'instint blau de la paraula.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LA NOSTALGIA ME ROMPE

La nostalgia me rompe
la piel del alma,
invisible en las costas de la muerte,
del agua custodiada por el agua.

Una montaña fría
sobre un espejo grita su temblor.

Un búho con la noche
suspira en el invierno que es su aliado.

En el cristal de un mundo seducido
un ánfora de miedo se rebela,
como pájaro cálido de bruma.

En bóvedas de hielo las horas se deslizan
hacia el instinto azul de la palabra.


Ana Muela Sopeña

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada