diumenge, 8 d’agost de 2010

CAP AL MÓN SUCCESIU

*
A José Luis Muela Ruiz

Damunt d'una lluna de juliol
has partit cap al món successiu
imbricat en les llums
de les constel·lacions de la nit.

El llenguatge anà esfumant-se,
las paraules anaren diluint-se
en primigènies síl·labes de foc.

Després foren les lletres en l'aire,
contingudes en copes de cristall,
les vocals de l'aigua
es tornaren un líquid de terra.

El cercle i el punt, res més,
el retorn a l'inici del no-res,
el tot submergit en l'assaig.

La mescla de mort amb la vida
en el renaixement cap un altre estadi
lleuger com el mar de la bellesa,
abillat amb sal, sang i memòria.

La història continguda en aquests dies
de un sender de proves iniciàtiques
per a somiar vestit de guerrer,
per a tornar de nou a la infantesa
en vasos d'alabastre i de violes
teixits amb el crit i les marees
d'una lluna mancada d'artificis.

Així et veig creant en l'assaig
el gran caleidoscopi de diamants
que bateguen como l'or dels sols.

No sé de comiats absoluts,
només un fins després silenciós
per a enfilar la agulla de la vida,
per a enfilar la agulla de la mort,
per a veure amb els ulls de l'esperit
que la vida i la mort són el mateix.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HACIA EL MUNDO SUCESIVO

A José Luis Muela Ruiz

Sobre una luna de julio
has partido hacia el mundo sucesivo
imbricado en las luces
de las constelaciones de la noche.

El lenguaje se fue difuminando,
las palabras se fueron diluyendo
en primigenias sílabas de fuego.

Luego fueron las letras en el aire,
contenidas en copas de cristal,
las vocales del agua
se tornaron un líquido de tierra.

El círculo y el punto, nada más,
el retorno al inicio de la nada,
el todo sumergido en el intento.

La mixtura de muerte con la vida
en el renacimiento hacia otro estadio
ligero como el mar de la belleza,
ataviado con sal, sangre y memoria.

La historia contenida en estos días
de un sendero de pruebas iniciáticas
para soñar vestido de guerrero,
para volver de nuevo a la niñez
en vasos de alabastro y de violetas
tejidos con el grito y las mareas
de una luna carente de artificios.

Así te vi creando en el intento
el gran caleidoscopio de diamantes
que pulsan como el oro de los soles.

No sé de despedidas absolutas,
tan sólo un hasta luego silencioso
para enhebrar la aguja de la vida,
para enhebrar la aguja de la muerte,
para ver con los ojos del espíritu
que la vida y la muerte son lo mismo.


Ana Muela Sopeña

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada