QUAN L'AURORA M'EMBOLCALLA

*
A tu, que estimes els mots

Quan l’aurora m’embolcalla
en el seu mant de bellesa
és difícil defugir
la nostàlgia serena
que em xopa la pell de vent
i em dissol la tempesta.

La migdiada t’abraça
amb el sol evanescent,
per recordar-te només
que la vida és des de sempre
la dansa de passió
encisada d’un follet.

A la vesprada els crepuscles
s'esdevenen temptadors
amb els besos de presagis
d'amagatotis als boscos,
com aquells secrets arcans
que ací sedueixen foscors.

Quan arriba l’hora màgica
les fades ixen de marxa
per a fer-nos recordar
el plaer de la paraula:
un regal de les deesses,
un sortilegi de l’ànima.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

CUANDO LA AURORA ME ENVUELVE

A ti, que amas la palabra

Cuando la aurora me envuelve
en su manto de belleza
es difícil sustraerse
a la nostalgia serena
que inunda mi piel de viento
y disuelve las tormentas.

El mediodía te abraza
con su sol evanescente,
para recordarte sólo
que la vida es desde siempre
una danza de pasión
enamorada de un duende.

Por la tarde los crepúsculos
me resultan tentadores
con sus besos de presagios
escondidos en los bosques,
como secretos arcanos
que seducen a la noche.

Cuando llega la hora mágica
las hadas salen de marcha
para hacernos recordar
el placer de la palabra:
un regalo de las diosas,
un sortilegio del alma.


Ana Muela Sopeña