dissabte, 17 de setembre de 2011

SILENCIOSA SORDIDESA

*
Vagareges pels carres en l'orfenesa dels suburbis,
en una silenciosa sordidesa que exalta els instints.
Les paraules no sonen damunt de l'ordit de ciment.
Escolte entre pregàries
un món
que es descomposa en el mutisme.
Circules per les places en aqueixa sensació tan solitària
que converteix l'urbs en una matriu càlida que aixopluga.

I mires els rostres de la gent
per a sentir la pertinença
a la ciutat de llot arcaica i lúcida.

La gent no et mira
prossegueix el seu camí,
com si no existires.

El sol va ponent-se pels parcs.

Una estàtua s'erigeix
atenta a observadors visionaris
que ornen passeigs amb les seues empremtes.

La ciutat va vibrant
en la música interna
que bat amb el vent de la ferida.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

SILENCIOSA SORDIDEZ

Deambulas por las calles en la orfandad de los suburbios,
en una silenciosa sordidez que exalta los instintos.
Las palabras no suenan sobre la urdimbre de cemento.
Escucho entre oraciones
un mundo
que se descompone en el mutismo.
Circulas por las plazas en esa sensación tan solitaria
que convierte a la urbe en una matriz cálida que ampara.

Y miras a los rostros de la gente
para sentir la pertenencia
a la ciudad de lodo arcaica y lúcida.

La gente no te mira
prosigue su camino,
como si no existieras.

El sol va declinando por los parques.

Una estatua se yergue
atenta a observadores visionarios
que engalanan paseos con sus huellas.

La ciudad va vibrando
en la música interna
que late con el viento de la herida.


Ana Muela Sopeña

Cap comentari:

Publica un comentari