OCEÀ INSOMNE

*
A Alfonsina Storni,
en memòria dels seus darrers moments
ja que morí el 25 de octubre de 1938


El darrer moment volgueres dibuixar-lo amb garlandes,
en l'escuma de la mar, amb les ones d'un món d'infinit.

Els límits de tots els teus records entrellaçaren la teua gosadia
enmig de les algues càlides d'un oceà insomne.
Aquell dia oblidares en les teues històries un passat d'infàmia.

La vida recobrà tota la seua llum alhora que la mort renomenava
la teua nissaga en jeroglífics.
L'instint d'arena gosà servar-te amb la sal
al dellà de l'ombra del destí, enmig d'un fosc resplendor.
Els teus poemes saberen que tots els teus instants
de bell nou passarien a ser un mite i les teues pàgines trencades,
a l'entremig dels somnis combatius, s'atreviren a ser
quimeres amagades en la boira.

Quan els teus ulls es tancaren, lliscà el teu esperit
per rampes de perill.
Visions de crepuscles blaus, al bell mig de la nit,
plogueren damunt de tu cercles blancs.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

OCÉANO INSOMNE

A Alfonsina Storni,
en memoria de sus últimos momentos
ya que murió el 25 de octubre de 1938


El último momento quisiste dibujarlo con guirnaldas,
en la espuma del mar, con las olas de un mundo de infinito.

Los límites de todos tus recuerdos entrelazaron tu osadía
entre las algas cálidas de un océano insomne.
Aquel día olvidaste en tus historias un pasado de infamia.

La vida recobró toda su luz al tiempo que la muerte renombraba
tu estirpe en jeroglíficos.
El instinto de arena se atrevió a conservarte con la sal
más allá de la sombra del destino, en medio de un oscuro resplandor.
Tus poemas supieron que todos tus instantes
pasarían de nuevo a ser un mito y tus páginas rotas,
entre los sueños combativos, se atrevieron a ser
quimeras escondidas en la niebla.

Cuando tus ojos se cerraron, se deslizó tu espíritu
por rampas de peligro.
Visiones de crepúsculos azules, en mitad de la noche,
llovieron sobre ti círculos blancos.


Ana Muela Sopeña