EL TEU ROSTRE DESOLAT D'ORFANDAT

*
Un dia contemplí
el teu rostre desolat d'orfandat
enmig dels carrers balbs.

Aquella visió diàfana
mai no eixirà de la meua memòria.

I vulguí compensar-te
de tants amargors de la vida
amb un mantell molt càlid de rialla
i carícies menudes, sense aspirar a més.

Però no pugué ser.
El teu conjur em feu ser àmfora
que ja només somiava emplenar-se
de la teua essència atàvica.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

TU ROSTRO DESOLADO DE ORFANDAD

Un día contemplé
tu rostro desolado de orfandad
entre las calles ateridas.

Aquella visión nítida
nunca saldrá de mi memoria.

Y quise compensarte
de tantos sinsabores de la vida
con un manto muy cálido de risa
y caricias pequeñas, sin aspirar a más.

Pero no pudo ser.
Tu conjuro me hizo ser un ánfora
que ya sólo soñaba con llenarse
de tu esencia ancestral.


Ana Muela Sopeña