*
La seua veu
orientà la dona
que viatjava sense aigua
en una caravana del desert.
Ella esperava la brillantor de Polaris,
l'estel sempre al Nord dels seus somnis.
Ell, amb els seus cants primitius,
construí un univers
al dellà de l'arena i les tempestes,
al bell mig de miralls.
En aqueixa travessia silenciosa
ella arribà a un oasi i fità els núvols
tremoloses missatgeres dels déus,
desconeguts mons del camí.
I la seua veu fou refugi
en les nits de fredor...
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
SU VOZ
Su voz
orientó a la mujer
que viajaba sin agua
en una caravana del desierto.
Ella esperaba el brillo de Polaris,
la estrella
siempre al Norte de sus sueños.
Él, con sus cantos primitivos,
construyó un universo
más allá de la arena y las tormentas,
en medio de espejismos.
En esa travesía silenciosa ella llegó a un oasis
y contempló las nubes
trémulas mensajeras de los dioses,
desconocidos mundos del camino.
Y su voz fue refugio
en las noches de frío...
Ana Muela Sopeña
diumenge, 25 de desembre de 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada