dijous, 26 de gener de 2012

MENTRE LA PELL HIVERNA

*
Condemnada a l'oblit...

Els dies van passant
i les hores transcorren
en
la
foscor
del
fred
extrem.

Una ciutat suïcida
et recorda en les aus migratòries.

Abandone en hotels de l'ombra,
encontres en la llum de la nostàlgia.

Els semàfors que dormen
amb fanals somnàmbuls de gebre.

Els nostres besos perduts en la boira,
els abraços extraviats,
mentre la pell hiverna al cos de gel...


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MIENTRAS LA PIEL HIBERNA

Condenada al olvido...

Los días van pasando
y las horas transcurren
en
la
oscuridad
del
frío
extremo.

Una ciudad suicida
te recuerda en las aves migratorias.

Abandono en hoteles de la sombra,
encuentros en la luz de la nostalgia.

Semáforos que duermen
con farolas sonámbulas de escarcha.

Nuestros besos perdidos en la niebla
y abrazos extraviados,
mientras la piel hiberna
en el cuerpo de hielo...


Ana Muela Sopeña

Cap comentari:

Publica un comentari