SOLEDAT

*
La
soledat
m'atrapa
en
el
seu
pou
sense
fons.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

SOLEDAD

La
soledad
me
atrapa
en
su
pozo
sin
fondo.


Ana Muela Sopeña

ESTACIÓ BUIDA

*
Els records de la ferida
es dilueixen en trens de boira
Ningú ja no resta a l'estació buida.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ESTACIÓN VACÍA

Los recuerdos de la herida
se diluyen en trenes donde hay niebla
y en la estación vacía ya no hay nadie.


Ana Muela Sopeña

PERÒ UNA PARAULA

*
Però una paraula
desdibuixa la ferida,
crea un altre món.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

UNA PALABRA

Una palabra
desdibuja la herida,
crea otro mundo.


Ana Muela Sopeña

EL SO OCEÀNIC

*
El so oceànic
em crida cap al crepuscle en penombra
mentre guaite l'aigua en la seua quietesa.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

SONIDO OCEÁNICO

El sonido oceánico
me llama hacia el crepúsculo en penumbra
mientras contemplo el agua en su quietud.


Ana Muela Sopeña

AL LLARG DE LA PLATJA

*
Passege tot al llarg de la platja
on les caragoles em fan recordar
la brisa de l'oceà.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

POR LA PLAYA

Paseo por la playa
donde las caracolas me recuerdan
la brisa del océano.


Ana Muela Sopeña

LLAMPECS

*
Llampec blau ens transfigura
en el temps de l'alba i de la ferida.
La nostra sang competeix amb crepuscles
que busquen en el mar el seu adéu incert.
És el rellotge que plorinya
en túnels d'amiant.
Llampec roig ens avisa:
l'hora
del
encontre
en les plomes de l'ocell que s'envola.
Els nostres cossos són aus que s'amaguen
de la cridada ferma a ser de sorra
Llampec blanc és senyal
del cosmos adherit als nostres codis.
Ens invita el moment
a ser com les pedres al bosc.
Anònims, embolicats en la pluja,
tot sacralitzant sempre la paraula.
Llampec verd és la nostra clau
que persegueix en els ulls la conquesta
de la llibertat de la consciència.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

*****

RELÁMPAGOS

Un relámpago azul nos transfigura
en el tiempo del alba y de la herida.
Nuestra sangre compite con crepúsculos
que buscan en el mar su adiós incierto.
Es el reloj que llora
en túneles de amianto.
Un relámpago rojo nos avisa:
la
hora
del
encuentro,
en las plumas del pájaro que vuela.
Nuestros cuerpos son aves que se esconden
de la llamada firme a ser de arena.
Un relámpago blanco es la señal
del cosmos adherido a nuestros códigos.
Nos invita el momento
a ser como las piedras en el bosque.
Anónimos y envueltos en la lluvia,
sacralizando siempre la palabra.
Un relámpago verde es nuestra clave
que persigue en los ojos la conquista
de la libertad de la conciencia.


Ana Muela Sopeña